L’educació
literària i l’ús dels titelles en Educació Infantil
Miquel Oltra Albiach
Departament de Didàctica de
Universitat
de València
RESUMEN:
La presencia de las marionetas en la escuela inicial es un hecho incuestionable:
así lo confirma la gran cantidad de publicaciones teóricas y las experiencias
de aula que cualquier profesional puede encontrar a su disposición. Sin
embargo, podríamos asegurar que el uso que hacemos de los títeres está muy por
debajo de las posibiliades reales de esta herramienta educativa. Se trata de
redescubrir con los títeres la tarea de formar la sensibilidad literaria del
alumnado, de enseñar las convenciones del teatro y, en definitiva, de formar
nuevos públicos que sientan, respeten y amen el mundo de la escena.
PALABRAS
CLAVE: Educación Infantil, Teatro, Títeres, Educación Literaria
Que l'ús dels titelles com a ferramenta està ben
arrelat en la pràctica dels docents, és un fet incontestable. No obstant això,
és també cert que aquest ús se sol dur a terme en molts casos sense una base
metodològica clara i sobretot sense ser conscients de les múltiples possibilitats
d'aquest element com a mitjà educatiu i com a objectiu de l'ensenyament
estètic, artístic i literari.
No és una tasca fàcil definir el titella. Els
diversos intents que s’han fet al llarg de la història solen incloure sota
aquesta denominació tota una sèrie d’atraccions, com ara el malabars, o alguns
jocs de circ. D’altra banda, ha estat freqüent fins fa relativament poc de
temps entendre els titelles com espectacles subsidiaris del teatre d’actor
(fins i tot molts diccionaris encara hui diuen que un titella reemplaça l’actor en el joc escènic).
Prendrem com a definició provisional la que aporten alguns vocabularis, ja que
és la més acceptada per la majoria dels titellaires professionals: un titella
és un objecte que un manipulador fa
servir en el joc escènic. Quant a la classificació, seguim la definició que
presenta Uros Trefalt (2005: 37-44), basada en l'aspecte espacial de la manipulació:
·
Titelles manipulats des de baix (de guant, de vareta, de peanya, etc.).
·
Titelles manipulats des de dalt (titelles de fil, de pal, etc.).
·
Titelles manipulats des de darrere (ombres, teatre negre, etc.).
·
Titelles manipulats des de dins (màscares, titelles de vestir, etc.).
·
Titelles manipulats des de lluny
(per exemple, els titelles d'aigua).
Actualment hi ha una clara tendència a la mescla de
tècniques, a causa dels intercanvis i de la investigació de les companyies, per
a oferir una major riquesa en els resultats i resoldre problemes tècnics;
aquest element de mestissatge és sens dubte un alicient afegit per tal
d’utilitzar els titelles a l’aula: així podem fer palesa la importància de la
diversitat i de la valoració positiva d’aquesta, en un món en què cada vegada
els intercanvis són més freqüents i es fan presents sobretot a l’escola.
El
titella i l'educació
El teatre de titelles –com a gènere escènic amb característiques pròpies-
presenta sens dubte tota una sèrie de valors educatius, literaris, històrics i
plàstics que ha fet a molts educadors considerar-lo
una ferramenta en la seua tasca, si bé des del punt de vista dels estudis
històrics trobem poques –I aïllades-
referències als titelles en els tractats sobre teatre i potser encara menys en
els llibres d'educació. Hi ha per tant una gran tasca a realitzar per a rescatar el material
disponible i posar a l'abast de mestres i alumnes la tradició pròpia del teatre
amb titelles, com a manera d'aprofundir en la tradició literària i cultural dels
pobles del món.
Quan considerem el teatre de titelles
estem fent referència òbviament a un fet literari, i concretament dramàtic,
però també tenim en compte l'element afegit que suposa el titella mateix en
tant que objecte plàstic, arrelat en la història de l'art de les diverses
civilitzacions, en les avantguardes i en les noves propostes
estètiques actuals. Aquesta situació entre disciplines com són el teatre, les arts plàstiques i
sovint la música entre altres, junt amb la potencialitat expressiva dels
titelles i dels objectes en general com a elements escènics, ofereix un ampli ventall
de possibilitats que l'escola ha intuït almenys des del segle XIX.
L'Escola, com déiem més amunt, ha trobat en el titella un element pedagògic
sens dubte ben interessant. Així ho mostra la
quantitat de publicacions relacionades, com ara les iniciatives de Dolors
Todolí, potser una de les professionals de l'ensenyament que més ha explorat al
País Valencià les possibilitats del titella, en aquest cas des de la didàctica de
les habilitats lingüístiques orals i centrada sobretot en l'educació infantil
(Todolí, 2002: 9-21). No
obstant això, aquesta profusió de publicacions sobre diverses aplicacions
didàctiques del titella és un fenomen relativament recent.
Juan Cervera (1991: 137) afirma que la
singularitat del teatre fet amb titelles davant dels altres gèneres és
justament que a l'expressió lingüística se li afigen una sèrie de recursos, que
ell resumeix en l'expressió corporal, l'expressió plàstica i l'expressió
ritmicomusical. Això li atorga una complexitat major que la dels altres gèneres. Quant a
l'ús dels titelles, el mateix autor distingeix dos objectes d'estudi: com a joc
(vinculat a la dramatització) i com a espectacle (relacionat amb el teatre). Pel que fa a consideracions bàsiques sobre el
titella des del punt de vista literari, trobem les següents (Cervera, 1991: 159):
·
El paper de mitjancer, que afavoreix
l'ocultació de l'actor. Això té una gran transcendència pel que
fa a la llibertat d'expressió i para de reduir la inhibició en l'alumnat. En
aquest sentit, el titella realitza una funció semblant a la de la màscara.
·
La
condició de camp obert a la improvisació
obliga a concebre el text més com un suggeriment que com una expressió tancada
que únicament cal reproduir.
·
El risc de caure en els estereotips és
sempre evident.
·
Els titelles no haurien de ser mai
només una ocasió per a narrar. Els titelles fan avançar la narració, però no es
limiten a contar-la. Tal com ocorre en el
teatre primitiu, elemental i popular, els titelles són també participació i fins i tot provocació:
les preguntes dirigides al públic exigeixen sempre resposta, i les
equivocacions dels personatges demanen la correcció per part del públic. Així s'estableix una complicitat entre titella i
públic, en la línia dramàtica tradicional més pura.
·
La caracterització del titella és bàsica.
L'aspecte, la veu, els entorns, creen
un codi de significacions. Sembla
que els titelles més efectius per als infants són els més esquemàtics (que
inviten a la creació i a la verbalització).
·
Hi ha
sempre el perill de transformar
l'aspecte espectacular i teatral del titella –la transcendència dramàtica
col·lectiva- i convertir-lo en
un element individual de joc.
El
titella com a mitjà: ensenyar amb els titelles
Si mirem els dissenys curriculars vigents a Espanya (i no només
Un altre camp relacionat amb l'estrictament educatiu és el terapèutic.
Ursula Tappolet (1982: 4-6) va avançar en aquest vessant, que ha sigut
continuada per diversos professionals i col·lectius. Hui en dia el teatre
terapèutic i encara més el teatre amb titelles i amb objectes –per les
peculiaritats que ofereix- es mostra com una de les línies amb més vitalitat en
l'educació de les persones amb discapacitat i en el tractament de diverses
dificultats de l'alumnat en les primeres etapes de l'ensenyament. Així ho
mostren diverses iniciatives en els últims anys (Saal i Fichtel, 2002a).
Al País Valencià, la companyia Teatre Buffo i la seua directora, Empar
Claramunt, han seguit aquestes línies de treball i han investigat en
profunditat les possibilitats del teatre de titelles fet per alumnes amb
discapacitat.
Les diverses tècniques i les múltiples maneres d'entendre el titella han
anat interactuant al llarg dels segles, i han configurat una complexa xarxa, un
teixit d'influències mútues que sens dubte ha beneficiat el panorama actual en
totes bandes. Per aquesta història configurada a partir de les diverses tradicions, que
s'influeixen mútuament i van creant noves formes, els titelles són un mitjà
immillorable per tal d'educar en la interculturalitat. Així ho
han entés un bon nombre d'educadors que han vist en el titella una
ferramenta educativa en els seus centres, que cada vegada més acullen xiquets
de diverses procedències. Així, aquestes iniciatives s’han centrat sobretot en
la recerca dels valors de la convivència i la cooperació a partir de la millora
dels coneixements (component cognitiu) i del treball sobre tòpics i prejudicis
(component actitudinal). El titella, amb la seua enorme capacitat suggeridora i
la seua qualitat de metàfora del ser humà, té un gran potencial didàctic en un
context d'intercanvi permanent com el de hui en dia, en què cal fer un esforç
educatiu perquè l'alumnat aprenga a veure la
diferència –en tots els sentits possibles- com un element positiu i una font
d'enriquiment mutu, i a respectar, assumir i valorar tot allò que ens aporta.
El
titella com a objectiu: titelles i educació literària
La competència literària consisteix en el fet que el lector comprenga en
tots els seus aspectes la comunicació literària, que siga capaç d'interpretar
el sentit del text des de l'àmbit cultural que el
produeix, que reconega les convencions que es donen en el fet literari i
els aspectes formals al servei del sentit, a més d'apreciar els valors estètics
i ideològics (Ballester, 1999). L'adquisició de la competència literària forma part del procés complet de
formació d'una persona, no exclusivament de l'àrea de llengua. Cassany, Luna i
Sanz (1993), tracen el perfil d'una persona amb competència literària, un
perfil que comencem a treballar ja en les primeres etapes de l’educació i que
en realitat s’inicia quan naixem i dura tota la vida:
·
Té
suficients dades sobre el fet literari.
·
Coneix autors, obres, èpoques, estils, etc.
·
Sap
llegir i interpretar un text literari.
·
Sap
identificar i interpretar tècniques i recursos estilístics.
·
Coneix els
referents culturals i la tradició.
·
Té
criteris per a seleccionar un llibre segons els seus interessos i els seus
gustos.
·
Incorpora
la literatura a la seua vida quotidiana.
·
Gaudeix amb
la literatura.
Seguint aquest plantejament, podríem afegir la denominada alfabetització
estètica com a finalitat del teatre i la dramatització (Motos i Navarro, 1999).
Sens dubte, el teatre amb titelles podria ser ben útil en aquest procés
d’educació estètica.
L'altre aspecte del teatre –I del teatre de titelles- en l'escola és la
creació de nous públics. La
titellaire argentina Mane Bernardo parlava, ja en els anys 60, de l'ensenyament
dels titelles com una incursió en una modalitat plenament teatral, que
comparteix totes les convencions escèniques i que al mateix temps presenta
múltiples particularitats. L'educació teatral en aquest sentit consistirà a fer conéixer l'alumnat
totes aquestes convencions, a posar-li en contacte amb un llenguatge nou que ha
d'entendre i fer seu si volem que en el futur vaja al teatre, entenga el teatre
i gaudisca del teatre (Bernardo, 1962: 46).
Motos i Navarro (1999: 105) opinen que és necessària una formació per al
teatre, entés com a creació i espectacle professional, que permeta als jóvens
conéixer i comprendre millor aquesta art en els seus diversos aspectes, i
d'aquesta manera apreciar-lo millor com a
espectadors capacitats. En
aquest sentit, caldrà fer un esforç ja des de l’escola inicial per dignificar
el teatre de titelles, que és el fet espectacular amb elk qual l’infant entra
en contacte per primera vegada amb el món de l’escena. Si, com ja apuntàvem, pretenem que els xiquets i els jóvens estimen el
teatre, és necessari que el coneguen i el valoren.
Aquest és l'objectiu de tota una sèrie de programes d'institucions públiques i
de centres escolars adreçats a formar una nova generació d’espectadors.
Conclusions
Hem
tractat de presentar algunes pinzellades sobre les possibilitats del teatre de
titelles com a element educatiu, i sobretot sobre la seua enorme potencialitat
en un itinerari d'educació literària, la finalitat del qual seria formar alumnes
i alumnes lliures, amb capacitat crítica, amb inquietuds estètiques i capaços
de valorar la literatura i de gaudir amb qualsevol de les seues manifestacions.
En aquest sentit, el titella ens posa en
contacte amb una antiquíssima tradició transversal a totes les civilitzacions
humanes i que probablement ens posa en contacte amb allò més íntim i que ens
constitueix com a éssers humans.
Referències
bibliogràfiques
BALLESTER, J.
(1999). L’educació literària.
València: Universitat de València.
BONASTRE, M.;
Vega, S. (1999). Tot jugant a la cara
fosca. El treball dels ombres a l'Escola Bressol. Barcelona: Institut
d'Educació-Ajuntament de Barcelona.
CERVERA, J. (1982).
Historia crítica del teatro
infantil español. Madrid.
- (1991). Teoría de la literatura infantil.
Bilbao: Mensajero.
CORBERÁN, C. (1993). “El teatre de titelles al currículum
d'Educació Primària", en
MANUEL, C.; FERNÁNDEZ, R. (1987). “Puppet shows in the english class”, Forum.
MARTÍNEZ, R. (1993). “El meu company de classe és un
titella", en
MOTOS, T.; NAVARRO, A. (1999). “Teatro y educación: ver
teatro, jugar al teatro”, ADE Teatro. N. 75,
Madrid P, 104-113.
OLTRA, M. (2000). Vorejant
la història: els titelles valencians, del Betlem de Tirisiti als companyies independents (1875-1975).
València: MITA Publicacions.
OLTRA, M; PAULO, M. (2004). “El Betlem de Tirisiti: una
proposta didàctica”, Edetania. Estudios y
Propuestas de Educación. N. 31, València P, 37-57.
OLTRA,
M. (2007). “Titelles i Internet”, Edetania. Estudis i propostes
d'educació. N. 34, València P,
153-165.
RICART, M.; RIAL, R. (1985) Els titelles a l'escola. Barcelona:
Eumo.
SAAL, N.; FISCHTEL, R. J. (2002, juliol) Teatro sensorial para la educación especial. Ponència
presentada en el curs El teatro como recurso educativo. Cursos de Verano de
SIRERA, R.; CUBEDO, M. (1989). El teatre a l'escola. València: Generalitat Valenciana.
TREFALT, U. (2005). Dirección de títeres. València:
Ñaque Editores.
TAPPOLET, U.
(1982). Los títeres en la educación.
Barcelona: Editorial Cientifico Médica.
TODOLÍ, D.
(2002). Els titelles també van a
l'escola, València: Denes.