Reformar l’ educació. El clamor social es quasi unànime mentre polítics, a toc de bombo

i platets, anuncien un canvi darrere de l’altre: LOGSE, LOACE, LEC, LOMCE… En set

lleis estatals des de que va començar la democràcia, podem resumir l`acció de governs de

diferent color. Sembla que l’ ensenyament sigui un sector en perpètua renovació, la qual

cosa és radicalment falsa. L’educació porta dècades sense canviar-se, perquè només s’està

removent la façana. Les transformacions no han arribat a la medul·la, les aules, que

conformen un paisatge enfosquit i demacrat, centre de mètodes educatius rudimentaris

llastrats por continguts teòrics de dubtosa utilitat.

Hi ha dos espais en el sistema educatiu. El primer, referit a l’organització dels centres

escolars, a l’estructura dels cursos, al currículum educatiu, a la burocràcia, a la composició

dels òrgans, que es recicla de forma continua, com el manar de l’aigua d’un riu que es

renova constantment. Però ni ha un altre, fonamental, que està empantanat i erosionat.

Sense que els ciutadans (pedagogs i polítics inclosos) ens haguem adonat, s’ha produït una

perversa dicotomia: l’educació exigeix canvis allí on mai s’han fet, i estabilitat on sempre

s’està canviant. Tenim governants curts de gambals, que només atenen a alguns aspectes de

l’educació, insistint en replantejar les assignatures del currículum (sobretot ciutadania i

religió), l’ estructura de l’ESO, la organització dels centres escolars; al mateix temps que

obliden, abandonen de forma flagrant assumptes com la metodologia del professorat, el

règim de responsabilitats dels menors… La cèl·lula bàsica del sistema educatiu, la classe,

roman como sempre, impertorbable. Les aules són espais hermètics, aïllats, on ningú més

que el professor y els seus alumnes coneixen el que veritablement està succeint.